Els joysticks (o si hem de fer cas del Termcat, la palanca de control) va ser durant molt de temps un dels perifèrics més comuns als ordinadors domèstics. Fent una funció similar a la dels ratolins, permetien un control de la posició del cursor a la pantalla, especialment en els jocs. En el cas del Commodore, gràcies a l'existència dels sprites, els joysticks donaven un nivell d'acció i moviment impossible d'aconseguir amb el teclat.
Hi havia una gran varietat de joysticks al mercat, però els fabricats per Commodore tenien una qualitat excepcional; eren pràcticament indestructibles!
No només servien pels jocs. Molts programes els aprofitaven com a dispositiu apuntador (en aquella època, els ordinadors no tenien ratolí). Un bon exemple d'això és el GEOS, l'entorn gràfic del que ja us en vaig parlar.
També hi va haver mòdems pel Commodore 64. La majoria permetia una connexió a 300 bauds amb models posteriors que donaven la impressionant velocitat de 1.200 bauds! És difícil explicar avui amb paraules l'experiència que significava fer una connexió a aquestes velocitats…
Commodore VICModem
Com a curiositat, el mòdem no tenia la capacitat d'emetre els tons de trucades; de forma nativa només podia realitzar trucades en línies que funcionava amb pulsacions. Si la línia era de tons, aleshores calia connectar el mòdem també a la sortida d'àudio de l'ordinador per tal de generar els sons necessaris per a marcar el número de telèfon.
Personalment no en vaig arribar a veure mai cap, però Commodore va comercialitzat una unitat de disquets de 3½ que era compatible amb el Commodore 64 i 128 (recordeu que el prototip del Commodore 65 en portava una d'integrada).
Unitat de disquets Commodore 1581
La unitat donava suports a disc de doble cara i doble densitat, permetent fins a 800 KB per disquet (mentre que als PC només es podien desar 720 KB).
Als ulls d'avui el que més destaca de la fotografia són les dimensions de la font d'alimentació utilitzada 
Commodore no va fabricar mai impressores, però si que va comercialitzar-ne algunes. Es tractava d'impressores fabricades per Seikosha, C.Itoh i Epson on la única diferència era el port de connexió de l'ordinador. El Commodore 64 no disposava d'un port paral·lel, així que totes les connexions de perifèrics calia realitzar-la amb el port sèrie i el seu connector propietari.
Impressora Commodore MPS 802
Evidentment, totes les impressores eren d'agulles.
Si abans d'ahir parlava del Commodore 65, un ordinador que mai es va comercialitzar com a tal, i ahir dels diversos fiascos del Commodore 16, Commodore 16 i Commodore Plus/4 avui arriba el torn al veritable successor del Commodore 64, anomenat Commodore 128 i que va arribar a assolir d'un cert èxit –hom calcula en 4 milions el nombre d'unitats venudes.
Commodore 128
Les prestacions del Commodore 128, presentat a finals del 1985, eren certament espectaculars per al segment del mercat dels ordinadors domèstics: compatibilitat amb el Commodore 64, 128 KB de memòria RAM, suport opcional del sistema operatiu CP/M… però que va haver de competir amb uns altres ordinadors més avançats com els primers Macintosh o, especialment, l'Amiga. Era un ordinador de vuit bits en un món ja dominat pels ordinadors de setze bits.
Placa base del Commodore 128
Dissortadament poc software va arribar a treure profit del Commodore 128 (en gran part culpa del gran nivell de compatibilitat que tenia amb el software del Commodore 64) fins al punt que gairebé va ser considerat simplement com una versió més ràpida del Commodore 64.
Una característica ben particular és que el mateix ordinador disposava de dues CPU principals: d'una banda un processador MOS 8502 per a la modalitat 128 i 64, i un processador Zilog Z80 per a la modalitat CP/M.
L'any 1984 Commodore va comercialitzar el Plus/4
Commodore Plus 4
Es tractava d'una evolució del Commodore 64 amb quatre aplicacions ofimàtiques (processador de text, full de càlcul, base de dades i aplicació gràfica) en sengles memòries ROM (d'aquí el «Plus/4»). Dissortadament el sistema tenia un nivell de compatibilitat reduït amb el Commodore 64, raó per la qual era conegut com a Commodore Minus/60. Un any després, el 1985, era retirat del mercat.
Hi va haver d'altres ordinadors de la mateixa sèrie, com el Commodore 16 i el Commodore 116:
 Commodore 16 |
 Commodore 116 |
El Commodore 16 era un ordinador de gama baixa, amb només 16 KB de memòria mentre que el Commodore 116, únicament comercialitzat a Europa, recordava molt l'aspecte dels Spectrum. Cap d'aquests dos ordinadors no permetia l'ús de gairebé cap programa dissenyat per al Commodore 64.
Només va ser un prototip, com segurament molts d'altres que mai hem conegut , però el Commodore 65 mai va arribar a fabricar-se en sèrie ni tampoc es va comercialitzar (encara que quan Commodore va fer fallida si que es varen vendre els diversos prototips existents).
Commodore 65
El Commodore 65 era compatible amb el Commodore 64, però disposava d'un processador de 16 bits, una evolució del VIC i dos xips SID, 128 KB de memòria RAM (ampliable fins a 8 MB), una versió millorada del llenguatge de programació BASIC i una unitat de disquets integrada de 3½.
