L’home dibuixat

Acabo de llegir a Vilaweb que avui ha mort l'escultor valencià Andreu Alfaro. Ell va ser autor del monument a la dona treballadora, a la cruïlla de les avingudes de Jaume I i de Barcelona amb la carretera de Castellar del Vallès.

Aquesta bestiola s'anomena Meu i és un dels ninots que podeu trobar a Florestil.net, el projecte que tot just fa uns dies ha començat la Sílvia Llombart:

I no només hi trobareu ninots, també hi ha fundes per a les andròmines tecnològiques, motxilles, estoigs, necessers, coixins, davantals, llibretes i… barrets de xef. Tot és producció artesana i, en conseqüència, cada cosa que compreu és única.

Meu, el gat de Florestil.net

Una setmana més, la pregunta que planteja «El joc de Catalunya» tracta un tema del que, d'una forma o l'altra he parlat en alguna ocasió. Recordo, per exemple, l'entrada sobre «El petó de la mort» (una estàtua mortuòria que, segons vaig saber, l'havia fet un familiar d'un bon amic meu, en Galderich), amb un poema de mossèn Cinto. També el «tour» fotogràfic pel cementiri del Poble Nou i una comparació (un xic macabre) de les similituds dels habitacles dels vius i els morts. Al meu altre bloc l'he tractat per recordar els escriptors que ens han deixat, tant de forma general («Tombes i lletres. Homenatge fotogràfic i literari a 41 escriptors nostres» i «Tumbas de poetas y pensadores») com particular (les tombes de Salvat-Papasseit i Mercè Rodoreda, entre d'altres) o fins i tot recuperar algun episodi històric sobre Pere el Gran no massa divulgat.

Passant a la pregunta d'aquesta setmana, hi ha dues pistes importants: el cementiri ha estat beneït per un Cardenal i al segle XX. Això ja descarta el cementiri vell de l'Escala que, tot i tenir les tombes iguals i de color blanc, és del segle XIX. L'altra alternativa és el cementiri blanc de Cambrils el qual, pel que he pogut veure va ser beneït l'any 1925 pel cardenal Vidal i Barraquer (nascut, justament en aquesta població del Baix Camp)

Cementiri blanc de Cambrils

(Fotografia de Panoramio)

Les altres dues opcions les descarto: el d'Arenys no té totes les tombes iguals mentre que el de La Llagosta no té les tombes de color blanc.

TRS-80 va ser el nom donat a la línia de microordinadors fabricats per Tandy Corporation i venuts a través de les botigues RadioShack, a finals dels anys 1970 fins l'inici dels anys 1980, convertint-se en un dels ordinadors domèstics més populars de la seva època.

A l'Internet Archive es pot trobar un catàleg de l'any 1983 (còpia local) on es pot veure tota la família d'ordinadors (des del model bàsic fins a un de butxaca), amb els sensacionals perifèrics com un disc dur extern de 12 MB!

Un tastet de les primeres pàgines del catàleg:

Avui en dia Pong ens pot semblar fins i tot avorrit, però en el seu moment va ser considerat com a revolucionari i tot un èxit! Jo recordo haver-hi jugat en la versió per a Commodore

Doncs bé, el passat 29 de novembre es complien els quaranta anys de l'inici dels videojocs  La primera versió de Pong era una màquina amb una pantalla de televisió, una palanca (i el forat per introduir les monedes, naturalment). La curiositat és aquesta versió d'inicial de Pong estava realitzat únicament amb electrònica, sense cap component digital –per tant, no és pròpiament un joc d'ordinador… encara que no va trigar en ser portat a gairebé totes les plataformes d'ordinadors domèstics dels anys 70 del segle XX.

Avui en dia encara podem jugar a Pong, utilitzant un emulador.