L’home dibuixat

Comprar el llibre

Continuo amb el meu descobriment particular de la figura de la Mercè Rodoreda.

Si fa uns dies acabava la lectura d'un de les biografies recentment publicades ("Rodoreda. Exili i desig", de Mercè Ibarz), avui el torn és aquest àlbum fotogràfic fet a partir del material recollit per la pròpia Rodoreda i que avui es troba dipositat a la fundació del seu nom que hi ha a l'Institut d'Estudis Catalans.

La figura de la Rodoreda és, certament, seductora. Per poc interès que un posi en conèixer qui va ser aquesta escriptora, ràpidament et trobes atrapats pels tentacles d'una personalitat captivadora. I no te n'adones que tens a la Rodoreda per aquí, la Rodoreda per allà… t'apuntes a rutes literàries per escoltar els seus paisatges, vas a visitar els llocs emblemàtics associats al seu nom, dones una nova oportunitat a la seva novel·la més coneguda i t'emociones com poques vegades a la vida ho has fet en arribar al final.

Recordo que, quan era petit, teníem al menjador de casa uns quants volums amb els àlbums de fotos, mantinguts per tota la família i on teníem documentats tots els esdeveniments (com aquell viatge a Madrid en sis-cents que van fer els meus pares i els meus germans abans del meu naixement; o la Vespa amb sidecar… les trobades familiars, les gàbies de conills que hi havia al patí de casa i que jo tampoc vaig conèixer).

Aquest "De foc i de seda" ben bé podria ser l'àlbum que tingués la Rodoreda al menjador d'una de les seves cases.

Comencem per la torre de Sant Gervasi, el casal Gurguí amb el seu monument a Jacint Verdaguer al mig del patí i et terrat on s'hissava la senyera al davant la torratxa o aquell menjador on, a l'hivern i després de la posta del sol, hi feia molt de fred.

També recuperem alguns dels primers escrits, en forma de cartes enviades al "tio americano" (que després acabaria sent el seu marit) explicant com li anava per l'escola.

En aquest primer apartat hi he trobat un detall que fins ara no m'era conegut. El pare de la Mercè Rodoreda era terrassenc. Això encara ha fet que tingui més interès

També trobem la Rodoreda que va començar a publicar textos. Primer com a reportatges, després amb les novel·les que més tard qualificaria com a dolentes… i l'evolució d'un país abocat primer al somni de la República i després a l'infern de la Guerra.

Tota la meva joventut va ser una reclusió. Jo em queixava, deia: "En aquest país nostre no passa mai res", i d'aquest no passa mai res, vingué la República, vingué la Guerra Civil i vingué tot el que vingué…

"La fugida" explica els difícils anys de l'exili i les dificultats. Aquí trobem algunes de les cartes (en fotografia) de la correspondència entre l'Armand Obiols/Joan Prat i la Rodoreda.

Després de la guerra vaig tardar molt de temps a tornar a escriure. Tenia massa feina per a sobreviure. I escriure català a l'estranger és el mateix que voler que floreixin flors al Pol Nord.

Però malgrat les dificultats, continua escrivint. Poesia. Trobem fotografies de la seva participació als Jocs Florals, els originals d'alguns dels seus poemes (amb les correccions de l'Armand Obiols i caricatures dibuixades per la Rodoreda), la seva sentida i entranyable correspondència amb Josep Carner on aquest últim li donava consells per millorar la seva poesia. Imagineu-vos rebre una carta de l'admirat Carner amb una salutació "Oh gloriosa Mercè!"…

L'any 1957 va guanyar el premi Víctor Català… però va haver de demanar al seu marit (del que se n'havia divorciat durant la República) l'autorització per cobrar el premi de 10.000 pessetes. Hi ha una fotografia del document d'autorització.

I arribem a l'any 1960, amb la carta de Joan Sales on li demana l'original de la novel·la "Colometa", recomanada pel Joan Fuster, i amb el suggeriment d'un canvi de títol.

A les poques setmanes, la segona carta de Joan Sales:

Estimada amiga: Arribo al despatx mort de son, per culpa de vostè. M'ha passat la nit en blanc llegint la seva novel·la, sense poder deixar-la. Feia molt de temps que ap llibre no m'havia tret el son d'aquesta manera.

Trobo aquesta novel·la simplement formidable. Malgrat que la vaig començar sota la impressió favorable dels elogis que me n'havien fet en Joan Fuster i en Joan Triadú, la meva sorpresa anava creixent de pàgina en pàgina, en un crescendo que no es deturà fins al punt final del llibre.

I continua el recull fotogràfic amb la tornada a Barcelona, amb el seu pis del carrer de Balmes (a tocar del poc que queda del grandiós parc abandonat de can Brusi, el parc de Monteroles, retratat a "Mirall trencat").

I, finalment, el descobriment de Romanyà. Un indret màgic, amb un dolmen on anava a passejar per obtenir energia, el seu jardí… un somni de tota una vida fet finalment realitat.

Amb una mà damunt la pedra mil·lenària per veure si podia copsar-ne la influència màgica dels corrents tel·lúrics i dels corrents aeris, vaig evocar les pedres blaves de Stonehenge, tanta pedra misteriosament traslladada de lloc per convertir-la en monument megalític.

Tot això fins al final, amb el reconeixement institucional i la felicitat.

–Què és morir-se?
–Tornar-se estrella.

Aloma, 90
Mercè Rodoreda, 1938

Títol: "De foc i de seda. Àlbum fotogràfic de Mercè Rodoreda"
Autora: Marta Nadal
230 pàgines
1a edició, novembre 2000
Edicions 62
ISBN 84−297−4771−0

Entrades aleatòries