Cròniques iranianes
 — Classificat com a: Calaix de sastre — Comentari (0) — Lectures: 0 | 21 maig 2008 |
Una d'aquelles històries que, de vegades, la vida ens regala:
Quan els quatre turistes catalans arribem a dalt, els nois ens miren, mentre les noies se’ns acosten i ens pregunten d’on som. “De Barcelona”, els responem a través de la guia que ens fa d’intèrpret, i aleshores una de les noies li pregunta amb timidesa a un dels homes si coneix un equip de futbol anomenat “Barça”.
La noia tremola amb la meva targeta de crèdit a la mà, mentre reconeix pel seu nom la majoria de jugadors que hi surten. Només hi troba a faltar el seu adorat Messi. I quan li demano que m’apunti la seva adreça de correu per enviar-li la foto, i escriu fcbzari@…, a més d’al·lucinar ja sóc jo qui s’emociona.
M’emociona que en una ciutat perduda enmig d’Iran – un país d’homes, on les dones no tenim drets tant elementals com poder conduir una simple moto – una dona sigui tant barcelonista en la distància com puc ser-ho jo a Barcelona.
Salvant les distàncies, jo també vaig viure una història similar. Va ser als Estats Units, al laboratori d'IBM quan un dia parlant a la porta amb alguns dels hispans encarregat de la neteja (els mateixos que em van dir "para ser gringo habla usted muy bien el español"), un dels treballadors, immigrant il·legal procedent d'El Salvador, forçat a formar part de la Contra i fugit del seu país, en saber que era de Barcelona, em va demanar si li podia portar algun record del Barça.
