L’home dibuixat

Aquesta setmana la pregunta de «El joc de Catalunya» em penso és molt fàcil. La pel·lícula sembla ser Chimes at Midnight, que segons figura dins la Internet Movie Database fou filmada, en part, a Cardona. Alguns detalls sobre el rodatge a «Las cosas que hemos visto».

Orson Welles a Sant Vicenç de Cardona

Actualització: Un documental sobre el rodatge d'Orson Welles a Cardona: «Welles, el dimoni a mitjanit»

Documental de 25m.

Cardona any 1965. Memòries d’aquesta petita població de la Catalunya interior que d’un dia per l’altre va veure interrompuda la seva tranquil·la rutina. I és que l’arribada de tot un equip de rodatge dirigit pel gran Orson Welles va suposar tota una revolució pel poble. La filmació de “Campanadas a Medianoche” a Cardona va durar només dues setmanes però segueix sent tot un esdeveniment pels seus habitants. La imatge d’un Orson Welles amb una llarga barba, fumant puros i envoltat amb una capa negra, segueix planant pels carrers de Cardona.

Lídia Pujol i Teresa Forcades, el dia de la seva conversa singular a la Sala Muntaner. Fotografia d'Ichistudio

La Lídia Pujol ha penjat avui al seu Facebook un convit ben especial:

Vull fer-nos un preciós regal i convocar-vos a gaudir-ho tots plegats: el dia 27 de desembre a les 20 hores al Monestir romànic de Sant Pau del Camp cantarem junts, tots i cadascun, País petit. Us envio el playback de la cançó perquè la practiqueu amb carinyo. Es tracta de fer-ho amb tot el cor i la màxima atenció per ressonar en el cor de tots els altres. La reverberància de l’església del monestir és preciosa, i serà tota una experiència de relació entre nosaltres i amb la pedra mil·lenària de la nostre única i diferenciada identitat catalana, oberta a estimar i aprendre dels altres. Una experiència que quedarà enregistrada i podrem compartir a la xarxa. El repte és escoltar el propi desig, donar-li tota la credibilitat i expandir-ho en relació amb els altres en aquest espai, en aquest moment i com a Referencia d'Amor i Llibertat per sempre. Ser en comunió, aquest és el miracle que farà d'aquest país un lloc immens.

Les entrades per a aquesta experiència, de 12 €, es poden comprar online.

Actualització. El cartell:

Lídia Pujol: «País petit?»

Avui han plantejat un «gran repte» a «El joc de Catalunya». Una possible resposta la podem trobar als protocols de les festes de Santa Tecla que hi ha al web de l'Ajuntament de Tarragona.

Escales de la Catedral de Tarragona

Acabo de llegir a Vilaweb que avui ha mort l'escultor valencià Andreu Alfaro. Ell va ser autor del monument a la dona treballadora, a la cruïlla de les avingudes de Jaume I i de Barcelona amb la carretera de Castellar del Vallès.

Aquesta bestiola s'anomena Meu i és un dels ninots que podeu trobar a Florestil.net, el projecte que tot just fa uns dies ha començat la Sílvia Llombart:

I no només hi trobareu ninots, també hi ha fundes per a les andròmines tecnològiques, motxilles, estoigs, necessers, coixins, davantals, llibretes i… barrets de xef. Tot és producció artesana i, en conseqüència, cada cosa que compreu és única.

Meu, el gat de Florestil.net

Una setmana més, la pregunta que planteja «El joc de Catalunya» tracta un tema del que, d'una forma o l'altra he parlat en alguna ocasió. Recordo, per exemple, l'entrada sobre «El petó de la mort» (una estàtua mortuòria que, segons vaig saber, l'havia fet un familiar d'un bon amic meu, en Galderich), amb un poema de mossèn Cinto. També el «tour» fotogràfic pel cementiri del Poble Nou i una comparació (un xic macabre) de les similituds dels habitacles dels vius i els morts. Al meu altre bloc l'he tractat per recordar els escriptors que ens han deixat, tant de forma general («Tombes i lletres. Homenatge fotogràfic i literari a 41 escriptors nostres» i «Tumbas de poetas y pensadores») com particular (les tombes de Salvat-Papasseit i Mercè Rodoreda, entre d'altres) o fins i tot recuperar algun episodi històric sobre Pere el Gran no massa divulgat.

Passant a la pregunta d'aquesta setmana, hi ha dues pistes importants: el cementiri ha estat beneït per un Cardenal i al segle XX. Això ja descarta el cementiri vell de l'Escala que, tot i tenir les tombes iguals i de color blanc, és del segle XIX. L'altra alternativa és el cementiri blanc de Cambrils el qual, pel que he pogut veure va ser beneït l'any 1925 pel cardenal Vidal i Barraquer (nascut, justament en aquesta població del Baix Camp)

Cementiri blanc de Cambrils

(Fotografia de Panoramio)

Les altres dues opcions les descarto: el d'Arenys no té totes les tombes iguals mentre que el de La Llagosta no té les tombes de color blanc.

Un documental de Televisió Espanyola sobre com és la vida quotidiana actualment al Monestir de Poblet